Mirna la Pilar

Plorava desfeta, en la seva fugida s'ensopegava desesperada amb persones pels mullats carrers de la barcelona gòtica. No sabia on anar, on amagar-se, l'únic que pensava era que mai seria feliç, que sempre estaria lligada a un fet, a un nom, al dia que va acceptar sense embuts un destí sense sortida. Tot era massa complicat per ella. L'esgotament va fer que parés de ploure i mirés al cel. Els núvols encerclaven la llum de la lluna i els fanals oferian una imatge d'ella mateixa totalment desfigurada pel dolor. Aliena al seu entorn es va asseure en un vell banc mentre gemegava entre dents:

"¿Quan acabarà tot aquest patiment? Tinc el cos marcat i el cor destrossat, vull morir vull ser lliure, vull marxar, vull tornar a ser la que era...? ¿tornaré mai a ser la que era? ¿tornaré mai a ser la Pilar?...........Pilar..................Pilar.......................Pilar.........................." Repetia el dolor que l'amargava, ¿qui era la Pilar? - es preguntà-, ¿qui soc jo?...."

Va sacsejar el cap, es va eixugar les llàgrimes. Li fèien mal les cames i tenia un enorme mal de cap per culpa de les drogues i l'alcohol. La Pilar es va aixecar lentament marejada, totalment mig nua i en un racó de carrer va vomitar el poc menjar que aquella nit havia pogut pagar-se. Va eixugar-se de nou la cara, es va intentar arreclar una mica els cabells. En un vidre d'aparador es va tornar a maquillar com va poder, li tremolaven les mans. Va empasar-se de cop unes pastilles i va començar a caminar amb aquells horribles tacons que tant mal li estaven fent desde fèia nits.

"Pilar.............Pilar................¿qui es la Pilar?" Plorava i rèia al mateix temps tot pensant en aquell coi de burra i desvergonyida. ¿I què faràs ara....pobre Pilar?- li demanà la Mirna. Un somriure pintat amb un vermell força exagerat per la seva edat es perfilava ara en el seu rostre. Tot el rimmel embutit en les pestanyes, els pits a lloc, el cos ben format, prima i pàl·lida, la Mirna tornava com una autòmata a la cantonada que cada nit l'esperava, el futur que ella no va escollir en arribar a Barcelona, el destí que no acceptarà mai i aquest nom maleït... maleït el nom que molts li susurren a l'oïda mentre sense escrúpols la violen, li treuen la dignitat com a dona, maleïts els fanals que no poden amagar les seves llàgrimes quan el que ella busca és un racó ben fosc on poder morir i no despertar mai més.